forum ribera besós

Un parc que dóna l’esquena a la ciutat.

Salvador Clarós
Grup de patrimoni del Fòrum Ribera del Besòs

Ja fa anys que els responsables d’urbanisme de Barcelona no l’encerten. Serveixin d’exemple dues obres polèmiques per desestructurades i banals: Diagonal Mar i el Fòrum. Parlen per si soles de l’arrogància del poder, ja vingui de polítics inexperts, d’arquitectes egocèntrics o de promotors espavilats. Ara cal parlar també d’una altra pífia: El parc Central del Poblenou, que és resultat de la ja llarga sequera d’idees de l’equip d’Urbanisme i del caprici d’un arquitecte vedette. És evident que la Diagonal podia haver arribat de millor manera al mar. Les entitats, poques, que en aquell moment s’oposaren fins i tot per la via contenciosa a les intencions de l’americana Kepro es van haver de rendir al dictat del mal gust i a la imposició d’un concepte americanitzat que en res lligava amb el que se suposa havia de ser un càlid encontre de la Diagonal amb els barris del Besòs. Ara, els ciutadans ens haurem de tornar a rendir davant de la irracional muralla de formigó que Jean Nouvel aixeca per protegir els seu parc de somnis, contra la voluntat d’uns ciutadans que el que demanden és més ciutat i menys fantasia.

Quina ha estat la història.
En la dècada dels 90, després dels Jocs Olímpics, es va decidir recompondre la trama urbana del Poblenou i transformar els usos del sòl, mudant en un nou centre urbà el que fins aleshores era un barri de perifèria. El Pla Especial d’Obertura de la Diagonal i el projecte 22@ van ser respectivament els instruments bàsics de la transformació. De la intersecció d’ambdues estratègies en sortia un centre geomètric situat sobre l’encreuament de la Diagonal amb l’històric carrer Pere IV: el futur Parc Central del Poblenou. Aquest és el nus de la qüestió i és on naufraga conceptualment la transformació del llevant barceloní.

El Parc Central és la clau de volta d’un conjunt d’estratègies que, més enllà de renovar puntualment àrees de transformació urbanística, han de donar solució de continuïtat i articular les diverses parts del Poblenou, enllaçant teixits urbans nous i vells amb el districte d’activitats arrova. El recentrat de la malla poblenovina hauria de pivotar sobre una peça amb prou centralitat i alhora amb potencial cívic par mantenir la cohesió de barri, és a dir, el teixit viu i connectat. Es va decidir fer un gran parc resultat de l’acumulació de sòl verd de cessió del pla d’obertura de la Diagonal en el seu encreuament amb Pere IV. I aquí es va començar a complicar la cosa perquè la necessitat de mantenir la continuïtat dels vials primaris en les dues direccions de la malla ortogonal i al mateix temps en les direccions obliqües que descriuen la Diagonal i Pere IV ho complicava extraordinàriament. Els estudis de vialitat fets per l’entitat Barcelona Regional apostaven pel parell de carrers Marroc i Cristòfol de Moura com a vies principals, i també Bilbao i Bac de Roda en la direcció mar-muntanya. L’obertura de Cristòfol de Moura partiria el parc en dos, cosa que es complicaria encara més quan el regidor Narváez va forçar el pas també del carrer Espronceda, dividint ara l’espai del parc en quatre parts desiguals, sacrificant Pere IV, potser l’únic carrer que per la seva condició no hauria de perdre mai la seva continuïtat.

L’altra qüestió que angoixava els urbanistes era com es podia mantenir un teixit urbà compacte i continu evitant que l’extensió i la complexa posició del parc acabés per desdibuixar les traces de la Diagonal i de Pere IV. La pèrdua de densitat i la manca de referents urbans representava una amenaça, i per això calia alguna cosa més que una gran àrea verda. Calia dotar l’espai d’equipaments i funcions cíviques per reforçar i articular teixits urbans i dinàmiques ciutadanes. Hauria estat una bona pensada també estudiar la ubicació dels edificis verticals amb equilibri i ordre geomètric, enlloc d’anar improvisant sobre la marxa. Va quedar plantejada, doncs, l’equació urbanística del nucli central del Poblenou.

Novament l’aposta per una arquitectura de marca.
Una equació, així plantejada de difícil solució que, després d’alguna primera proposta desencertada, l’alcalde Clos, un enamorat de l’arquitectura de disseny, va encarregar a Jean Nouvel.
Francesc Narváez, regidor del districte, sempre diu que aquesta obra ha tingut una gran participació dels ciutadans, però el cas és que mentre es convidava a aquests a debatre sobre qüestions minúscules, les decisions de pes es prenien a l’alta esfera d’Urbanisme, és a dir, al despatx del regidor Casas. Mai es va acceptar que els ciutadans qüestionessin res relacionat per exemple amb la vialitat.

Entitats ciutadanes per la defensa del patrimoni industrial del Poblenou, demanaven per al Parc Central un projecte més ambiciós que incorporés tot el conjunt patrimonial de Can Ricart a l’altra banda del carrer Marroc. El sentit comú ja aconsellava llavors no desmantellar-ho tot. Els antics tallers de metal·lúrgia Oliva Artés, el conjunt fabril de Can Ricart i el traçat de l’antiga carretera (Pere IV) estaven cridats a ser, per lògica natural, els referents i el punt d’inici per bastir una polaritat generadora de dinàmiques pròpies amb equipaments culturals, equipaments de proximitat i activitat econòmica basada en els sectors creatius. La inclusió d’elements del patrimoni com una baula d’enllaç entre la trajectòria de la ciutat i els seus habitants havia d’haver estat un dels punts forts, contemplat des del seu inici i amb un projecte urbanístic de tot el conjunt. Però l’equip d’Urbanisme es va blindar contra tota proposta que vingués dels ciutadans.

Les coses van anar per altres camins. La gran centralitat d’aquell indret, equidistant entre  les Glòries i el Fòrum, on conflueixen a més les traces antigues del patrimoni industrial de l’eix Pere IV i la novíssima Diagonal, que per si mateixes autodefineixen el paper de connexió i articulació urbana, s’ha vist frustrada per un projecte encarregat a un arquitecte de marca, Jean Nouvel, que ha obviat aquestes reflexions. El resultat és una recreació d’espais de fantasia: el parc de les ombres. El projecte de Nouvel, ara en execució, serà una zona verda segregada de l’entramat social i urbà, replegada en si mateixa darrere murs de formigó i amb una vegetació embolcalladora que amagarà els paisatges urbans que el circumden. Un parc que dóna l’esquena a la ciutat.

Un error de concepte.
En la obra de Nouvel hi ha una contradicció que només s’explica des del desconeixement de l’arquitecte de les dinàmiques que guien els canvis a la ciutat, cosa molt pròpia d’aquells que enlloc d’adequar-se a un projecte, volen que sigui el projecte el que s’adeqüi a la seva obra. El model de ciutat densa que ressorgeix a Barcelona amb el pla 22 arrova, que persegueix no només intensificar l’ús del sòl sinó també potenciar les relacions que s’hi donen, no apunta precisament cap al concepte de zones verdes tancades, sinó més aviat apunta cap a la idea d’espais buits o lliures que discorren entre la massa construïda per fixar les distàncies mínimes, les visuals i els traçats que harmonitzen la malla urbana. En aquest sentit, la zona verda juga un paper més d’espai de transitació que d’estança. S’entendria més, en el cas que ens ocupa, una llarga i tènue taca verda al llarg del carrer Pere IV que, des de la plaça del Sagrat Cor, fins a la Frigo, passant per Can Ricart, determinés una zona oberta i transitable a peu, contenint equipaments de proximitat i d’altres equipaments culturals de ciutat així com espais d’esbarjo amb diferents perfils, però capaç fonamentalment de fixar recorreguts de petita escala que connectin els teixits urbans diversos, des de naus industrials com els antics tallers Oliva Artés, convertides ara en espais per a la guardia urbana i més endavant per al Col·legi oficial d’arquitectes, fins els nuclis d’habitatge de Pere IV o els equipaments i tallers d’artistes de la Escocesa i Can Ricart. El concepte de parc de Jean Nouvel no lliga gens amb les necessitats de la zona i desmunta estructuralment l’equilibri i la funcionalitat de tota la zona.

El concepte de parc de Jean Nouvel no lliga gens amb les necessitats de la zona

Queda per veure si l’elevat cost de manteniment de la vegetació exuberant que ha promès Nouvel i l’aïllament d’aquest parc resistiran el judici dels ciutadans. Tindria bastant sentit anticipar-se i rectificar ara ja els errors principals: fusionar el parc amb el conjunt de Can Ricart; moure algun dels edificis alts que està previst construir per evitar que acabin tapant el conjunt patrimonial; mantenir viva la traça de Pere IV; eliminar les muralles, substituint-les per reixat molt més lògic per a un parc urbà… Però sembla que la pressa per inaugurar alguna cosa abans de les eleccions és més important per a l’equip de govern  municipal. L’error afectarà no només una zona enjardinada, sinó a la consistència urbana de tot el Poblenou.

Esta entrada fue publicada el Jueves, 12 de Abril de 2007 a las 10:04 en la categoría General, Poble Nou, Política, Sociedad y Democracia, campañas, participación ciudadana, pratimonio artistico e industrial. Puedes sindicarte a esta entrada mediante el siguiente hilo RSS 2.0. Puedes comentar o hacer trackback desde tu blog.  Envia por correo electronico