forum ribera besós

Portada del nº 101 de La Veu del Carrer
dedicado a José Mª Huertas Claverías

La tercera jornada cultural estuvo dedicada a la memoria de nuestro vecino y amigo, el periodista José María Huertas. Una voz ausente hoy, que no acallada. Tras el homenaje del Colegio de Periodistas, de la dedicación completa del número 101 de la revista La Veu del Carrer, de la Federació de Associacions de Veïns i veínes de Barcelona, de varios artículos en el último número de la revista del Colegio de Arquitectos, el Forum Ribera de Besòs ha querido rendir íntimo recuerdo a la que queremos que sea una presencia fructificada en cada uno de nosotros.
Tres intervenciones constituyeron el acto que, como se podrá ir viendo, aportaron facetas y rasgos de una gran persona.

Hoy presentamos la intervención de César Lorenzo y Lluís Estrada, a la espera de recibir el texto de la de Salvador Clarós

El paso por la Modelo de Huertas Clavería

César Lorenzo Rubio

Davant un vermut i unes olives, així el recordo, al bar del col·legi de periodistes, amb la boca plena de records i trossos d’anxova.
El motiu de la nostra trobada va ser, precisament, el mateix que em porta a parlar avui: la seva estada a la presó, tantes vegades evocada, i malgrat això, sempre fascinant d’escoltar.

Josep Maria Huertas va ser, per tots és conegut, un periodista compromès, una lluitador per les llibertats democràtiques abrandat, una bella persona, i sense deixar de ser tot això, i molt més, també un presoner il·lustre. La seva esperpèntica experiència a la Model, magníficament relatada en diverses obres, començant per aquesta mateixa, (La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies), semblaria inventada si no fos perquè tot el sistema penal franquista tenia una proporció considerable de retaule valleinclanesc. Deia el Huertas al pròleg a aquesta obra, l’octubre de 1977 (però la vigència de les seves paraules es manté inalterable) que el seu cas s’havia de prendre com a “testimoni de tota una època” (p. 15) i això és el que intentaré fer, amb infinita modèstia, en parlar sobre el mestre.

El rerefons de l’empresonament
El Franquisme no va ser un règim autoritari de partit únic, ideologia conservadora i religió d’Estat. Un Cúentame en blanc i negre amb banda sonora del festival d’Eurovisió. El franquisme va ser una dictadura ferotge i brutal nascuda de la consolidació política dels militars revoltats contra l’ordre constitucional vigent. Desapareguda, lentament, molt lentament, en un procés de transformació, erròniament dit de transició, en una democràcia parlamentària, la qual cosa succeí molt més enllà de la desaparició física del seu màxim líder, el que un dia fou “centinela de occidente”, el novembre de 1975. Les morts de manifestants per trets “a l’aire” de les FOP, les tortures, la censura, els consells de guerra, i moltes altres manifestacions del poder repressor sobre el que es bastí el règim franquista no van desaparèixer de cop i volta, i cal que es tingui en ment per situar el cas Huertas. (caso Téllez, caso Rueda, caso Almería, caso Nani… masses cassos…)
Però vigència de la repressió no significa solidesa de l’aparell. Feia anys que l’Estat s’esquerdava per dins com un gegant amb peus de fang, i que des de fora, molts elements atacaven el valor més preuat de la dictadura: l’ordre. La mobilització obrera, el moviment de contestació estudiantil, la crítica dels intel·lectuals, la dissidència eclesiàstica entre el clergat de base, i l’activitat clandestina de partits i organitzacions polítiques, per esmentar cinc grans manifestacions ben estudiades, són alguns dels elements que ens han de fer desterrar la idea errònia, de que Franco morí al llit… en pau. I dins d’aquella Espanya del tardofranquisme, ferit de mort però encara amb molt de verí emmagatzemat Barcelona era un enclau avançat de la línia de front: Javier Tusell s’hi referia en un dels seus darrers llibres i de nou els fets recolzen aquesta teoria.

Les circumstàncies que van portar a Huertas a la presó s’insereixen en aquesta dinàmica. Huertas era un periodista partícip d’aquest assetjament a la dictadura, un dels capdavanters a casa nostra en treure cada dia al carrer aquella premsa de denuncia social i tímides vel·leïtats polítiques, que jugava dia sí, dia també a fet i a amagar amb la llei de premsa o el ministre de torn per publicar i no se segrestats i multats per allò dit, que algú va qualificar amb encert com el “parlament de paper”.
La seva feina de cronista d’aquella Barcelona de Porcioles era una dosi de realitat massa forta per a un règim que s’auto-convencia, o ho pretenia, de que les lletres del piset, la televisió i la rentadora eren les mostres fefaents de l’Estat del Benestar versió Made in Spain.

La publicació del famós article “Vida erótica subterránea” el 7 de juny de 1975 al Diari Tele/Exprés, no va suposar en un principi un trasbals gaire significatiu. Llegit amb atenció (està íntegre al llibre) el text explica alguns dels canvis produïts en el ars amandi local, amb la conseqüent desaparició dels antics meublés (anticipant-se, potser, a la pel·lícula La casíta Blanca, de Carles Balagué, sobre el popular local de cites) i la singular petició de l’Associació de Veïns del Poblesec per a què el local un cop en desús, passés a ser un centre social per al barri. La frase, la famosa frase, origen de totes les desgràcies del Josep Maria deia una cosa tan simple, relativament coneguda i fins i tot banal, per als nostres ulls, com que: “Un buen número de meublés estaban regentados por viudas de militares, al parecer por las dificultades que para obtener permiso para abrir alguno hubo después de la guerra”.

Això, però no va semblar igual d’anodí entre la cúpula militar destacada a Barcelona, cremada per les contínues mostres de rebuig al Règim que ells defensaven a capa i sobretot, espasa. Per això, davant la impossibilitat de frenar la marea contestaria que s’estenia amb força per tot el territori durant aquell estiu de 1975 i que dugué a proclamar el Decreto-Ley sobre prevención del Terrorismo el 26 d’agost, l’enèsima retallada de llibertats amb que s’arrodonia el corpus legal franquista, Huertas va ser pres com el cap de turc, el boc expiatori sobre el que descarregar pressió davant l’escalada armada d’ETA i el FRAP que estava causant estralls sobre l’estament militar.
El 22 de juliol, Huertas es cridat per segon cop a declarar davant un jutge instructor militar per a què declarés les seves fonts. El secret professional l’empeny a no fer-ho i com a recompensa a les seves conviccions un tribunal militar dicta ordre d’empresonament contra ell. El motiu? Una suposada injúria a l’exèrcit, recollida al Codi de Justícia Militar (concretament l’art. 317), com a delicte castigat amb 6 anys de presó a “los que de palabra o por escrito o por cualquier otro medio de publicidad, injurien u ofendan clara o encubiertamente a los ejércitos, a instituciones, armas, clases o cuerpos, determinados por los mismos” i la consideració ?indefensable jurídicament, d’altra banda?, que aquests fets podien causar alarma, donat que ni el presumpte delicte tenia la presó preventiva indicada, ni sota la nostra perspectiva es podia considerar Huertas un individu perillós.
L’origen d’aquest article es deu als fets del Cu-cut! (assalt a la redacció d’aquest setmanari arrel de la publicació d’un acudit, el 1905), després dels quals es promulgà, però el cert, és que sense recular tant lluny, la jurisdicció militar havia estat emprada de forma massiva durant els primers anys de la dictadura, quan les condemnes a mort es comptaven per centenars diàries (no massa lluny d’on estem, al Camp de la Bota, per exemple), el seu us havia baixat amb la creació del TOP, el 1963, però va tornar a guanyar pes, amb la irrupció d’una nova oposició de signe armat, (ETA, MIL, FRAP, FAC, etc…).
En quant a la imposició de presó preventiva, l’abús jurídic no va ser un cas aïllat: teòricament només era possible la seva imposició per a delictes castigats amb penes de presó major, i que quan es decretés, excepcionalment, per a delictes de presó menor, s’havia de fixar una fiança per poder evitar l’ingrés a presó. La realitat, però, com en el cas del Josep Maria, es que, no només s’usava la presó preventiva per a delictes castigats, només, amb arrest major, sinó que sovint o no es fixava quantitat alguna per evitar aquest tràngol, o es fixava una quantitat massa elevada per a condició econòmica del detingut, el que l’obligava forçosament a ingressar a la presó per tractar-se d’una persona insolvent. O el que és encara més greu –i passava amb relativa freqüència?: estar-s’hi tres anys en presó preventiva, mentre que la pena que demanava el fiscal era de només dos.

Així fou com l’Estat feia un pas més en la persecució de la llibertat d’expressió. El tancament de diaris, el segrest de tirades, el processament de periodistes i directors, quedaven empetitits per l’empresonament d’un periodista per un article escrit (cal dir que, com a mínim, que sapiguem, un altre periodista també estava a la presó per unes circumstàncies molt diferents: Manuel Blanco Chivite era un membre destacat del FRAP, va ser jutjat junt amb altres companys d’organització i condemnat a mort, a ell però l’indult franquista li va salvar d’augmentar la llista dels darrers executats “legals” del franquisme).

El mosaic presidiari
Quan en Huertas entra a la Model, es troba amb un edifici infecte, construït setanta anys enrere i que està mancat de tota mena de serveis necessaris per a la vida de les més de 1500 persones que s’hi reclouen, més del doble de la seva capacitat teòrica: una ciutat dintre de la ciutat, això és la Model encara avui ( i per cert, les deficiències en comptes de minvar han augmentat amb la massificació, però aquest és un altre tema).

Els primers dies els passa a període: una mena de quarantena sanitària de cinc dies (elàstics) en la que la restricció de moviments és encara major: no es pot comprar si no és a través d’un altre pres, surt a estones al pati separat de la resta, no disposa de les seves pertinences… “en realitat és una xorrada per què l’únic que fas és estar xapat que ja prou xapat estàs.” Reflexionava el propi Josep Maria a l’entrevista ja esmentada.

Després d’aquest primer xoc, el J. M. Huertas passa a fer vida ordinària a la segona galeria, la mateixa on estaven les cel·les de període. Aquí la relativa llibertat de moviments que permet el règim interior, li dóna la oportunitat de conèixer personatges ben propis d’aquells moments: com ara el membre del FRAP que respongué a l’oferiment de conversa amb un contundent: “Si me entero de que eres confidente de la policía, te corto los cojones y te los meto en la boca”.

En dos setmanes però, una nova ?i greu? acusació endureix la seva situació a dins la Model.
Des del mes d’abril hi havia declarat l’Estat d’excepció al País Basc. (Per qui no ho sàpiga, estat d’excepció volia dir que se suspenien les dèbils garanties jurídiques reconegudes per llei: és a dir, detenció sine die, autoritat per registrar domicilis sense ordre judicial, ràtzies policials, etc…). En aquest context a menys d’un mes del decreto sobre prevención del terrorismo, detenen el 30 de juliol a quatre membres de ETA-V asamblea entre Madrid i Barcelona: un d’ells Pedro Ignacio Pérez Beotegui, alies “Wilson”. La mala fortuna, i ?per increïble que sembli? el fet que en el moment de la detenció Wilson dugués una agenda amb noms i telèfons va relacionar allò que mai hauria estat possible lligar: ETA i en Huertas. La història és coneguda però m’hi hagi de referir per força: Quico Bofill, novici de Montserrat i estudiant de Psicologia a Bèlgica, va demanar-li a en Huertas que allotgés unes nits a un noi basc fugit de la repressió durant el mes de maig d’aquell any. El Josep Maria no hi va veure res d’estrany (pensi’s en el clima polític que s’hi vivia) però en no tenir lloc a casa (el seu fill acabava de nàixer) ell i la seva dona li van donar de sopar, i el van adreçar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, on feien les reunions de la revista del Barri (“Quatre cantons”) i on el capellà Joan Soler li va donar asil.
Arrel d’aquesta insòlita troballa de la policia, el seu cas va adquirir una nova dimensió. Per començar el van traslladar a la 5ena galeria, la dels perillosos, fuguistes i condemnats a mort. La mateixa, que durant la Guerra Civil havia ocupat el seu pare per quintacolumnista (fou condemnat a dos penes de mort, que no es van complir i aquest fet va ser usat com a dada “positiva” en defensa seva durant el Consell de Guerra).
A partir de llavors les restriccions en els moviments foren molt més fortes. Per intentar pal·liar la sensació de solitud, Huertas demana fer d’ajudant de bibliotecari de la galeria. Gràcies a aquest “destino” una situació privilegiada dins la galeria, Huertas pot parlar, llegir i moure’s per la galeria amb una relativa llibertat de la que estan mancats molts dels seus companys.
Cal fer una aturada en la condició de pres polític d’en Josep Maria. Ell no ho va ser un pres polític stricto sensum, no estava acusat de pertànyer a cap organització, encara que l’acusessin de col·laborar amb ETA, no es comporta com els presos polítics, fent de la seva militància una bandera, formant-se i discutint sobre les vies d’accés a la revolució; però per descomptat tampoc no tenia la condició de pres comú o social, doncs la seva formació universitària, la condició social, el seu delicte (o l’absència del mateix, més concretament), la seva mateixa aparença, en fi, estaven ben allunyades del perfil de lumpen que poblava la 5ena galeria. Per això, gràcies a aquesta equidistància entre uns i uns altres i el seu destí va poder observar i prendre nota mental d’aquella fauna que protagonitzen les anècdotes i records que tot sovint explicava quan se li preguntava sobre la seva estada carcerària: com la conversa amb un comú al pati d’esports, que il·lustra a la perfecció el respecte tàcit que es tenia vers els polítics ?“Que está bueno el tío éste. Si no fuera político, me lo follaba esta noche mismo.” Textual!, Jo seguint el joc, vaig preguntar que passava amb els polítics, i em van dir: “¡Nooo! A un político lo tocas y después te hacen nuevo. Si fuera común, haría tiempo que ya me lo habría pasado por la piedra” ?? les converses amb José San Julián, condemnat a mort i indultat el 25 de novembre, a qui el director de la presó va demanar que Huertas fes classes; el pobre home a qui es va abraçar després de veure al seu fill al locutori i no poder reprimir les llàgrimes; o tants altres personatges i situacions que anotà en el capítol VIII del llibre i en molts altres llocs.

Els quatre morts
A més d’aquesta història menuda que omplen de vivències els vuit mesos i vint dies (va portar el compte a la perfecció) Huertas va viure alguns dels esdeveniments que van marcar decisivament la presó i la societat de la transició. Els quatre morts a que es refereix són tres víctimes per diverses causes i un botxí, per moltes, de la repressió franquista.

El primer de tots fou Juan Paredes Manot, “Txiki”, “el pequeño vasco de origen maketo, inmigrante, que murió cantando el himno de los gudaris y dejando una plácida poesia en castellano, cargada de ternura por los hombres, las mujeres y las cosas que morían con él.” ?segons les paraules d’un altre gran periodista desaparegut Manolo Vázquez Montalbán?. Huertas el va veure la nit abans que se l’enduguessin: el títol del llibre que li va deixar glaça la sang: Te veré en el infierno.
El segon va ser una altra víctima, la mort de la qual fou més absurda i despòtica encara que l’anterior: Rafael Sánchez Milla, tenia 48 anys, era natural de Córdoba, vivia sol a Barcelona, i afirmava ser venedor de professió però sense feina. Tenia antecedents d’ingrés a centres penitenciaris psiquiàtrics. El març havia ingressat per robatori, causa a la que s’afegí una nova disposició del Juzgado de Peligrosidad nº 1 (l’esmentada LPRS). Durant els vuit mesos que van de l’ingrés a la mort, el seu expedient registra continus incidents provocats per un més que probable desequilibri mental. Canvis de galeria sense permís, desperfectes a la cel·la, deteriorament intencionat del material li costen molts dies de cel·les i contusions diverses, provocades, segons els escrits dels funcionaris, pel mateix intern. El set d’octubre J. G. P., funcionari al càrrec, escriu:
Sr. Jefe de Servicios el que suscribe y los demás funcionarios que lo hemos y estando soportando ya no sabemos que medidas tomar. Provisionalmente le taparemos el retrete y cerraremos el grifo proveyéndole de un cubo y agua para beber hasta que su superior criterio determine qué hacer de este caso perturbado e insólito”.
La següent anotació que s’inclou al seu expedient ja es refereix a la seva mort. Casualment, la signa el mateix funcionari. El metge de la presó, amb una dosi admirable de concrecció i distanciament certifica que:
“Se le aprecia fuerte equimosis en región parieto frontal derecha, fuerte hematoma en reg. Frontal izquierda. Hematomas y equimosis en ambas manos. Extensa equimosis en region dorsoescapular izquierda. El fallecimiento lo ha sido por colapso cardiovascular”
Al dia següent els presos conegueren la versió oficial apareguda a la premsa a través de la comunicació amb els seus familiars. La indignació es va estendre per la presó i la tensió es va desencadenar. El 20 d’octubre es va viure un motí de considerables proporcions, el primer a la Model, que es conegui, durant el franquisme i l’avantsala dels molts altres que el seguirien pocs anys després. Huertas, per cert, no va participar en aquest motí, però per poc no perd un ull degut a estar recollint papers caiguts mentre la policia armada disparava pilotes de goma “a bocajarro”. Sobre aquesta actuació, no em puc estar de reproduir una anotació feta pel cap de Serveis a la DGIP: “Hay que destacar, además de la magnífica actuación de la Policía Armada, que operó con gran decisión, la de los Funcionarios que, reprimidos durante estos dos días, se volcaron materialmente en la colaboración con la Fuerza Pública en el cumplimiento exacto de las órdenes de Dirección que iban recibiendo”.
El tercer mort, és clar, va ser el que va deixar respirar alleugerits als espanyols després de 39 anys de sagnant dictadura. La mort de Franco es visqué amb una barreja de por i esperança a l’interior de les presons. Huertas estava al corrent gràcies a un transistor clandestí i va haver de fingir que no en sabia res quan els funcionaris els van fer formar en senyal de dol.
La última, succeí també lluny del carrer Entença però va tocar de prop la consciència dels presos de la Model: Oriol Solé Sugranyes va ser tirotejat a la frontera navarro-francesa després d’haver escapat de la presó de Segovia amb presos d’ETA. Solé era l’ideòleg dels MIL, i es convertí gràcies al “gatillo fàcil” de la benemérita en el segon assassinat d’un grup d’oposició que no anava gaire més enllà de la desena de persones: tràgic percentatge.

Cas Huertas, la solidaritat feta nom propi.
Els quasi nou mesos que Huertas va estar reclús, són també un una lliçó de mobilització ciutadana, en favor seu, i en defensa de tots els empresonats polítics.
La segona meitat de 1975 i la primera de 1976 és el període amb més vagues obreres de tota la dictadura. Indústries, serveis, transports, professionals liberals faran en aquests mesos de la reivindicació un hàbit. Moltes d’elles incloent-hi entre les seves demandes la promulgació d’una amnistia política: es viu un veritable tour de force entre els intents continuistes representats pel Govern Arias (tant abans del “hecho biológico”, com a posteriori) i l’oposició antifranquista, estesa a amplíssimes capes de població i sectors, especialment, ja ho he dit, a la capital catalana.
Al dia següent de que el periodista fos empresonat, cap diari tret dels del Règim i La Vanguardia Española (així com el Mundo deportivo, propietat del mateix grup Godó), va sortir al carrer. Era la primera vegada que això succeïa, el motiu bé ho valia. Encara un altre fet en defensa del J. M. Huertas faria historia: la primera manifestació autoritzada a Barcelona després de 1939 fou la de 500 periodistes reclamant “Huertas, llibertat”, el 18 de març de 1976. No era flor d’un dia. Un mes abans, concretament els dies 1 i 8 de febrer, la societat no havia fet cas de les prohibicions del governador civil, Sánchez Terán, i va inundar els carrers de Barcelona proclamant el lema trinitari de l’Assemblea de Catalunya, “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. Sabem, per altres hostes forçosos de l’Hostal Entença, que els crits van arribar a l’interior del panòptic i no cal ser gaire despert per imaginar l’emoció que suposaria aquest recolzament popular. La darrera d’aquestes manifestacions però va acabar amb l’habitual contundència policial (aquella que al Cap de Serveis de la Model li semblava “magnífica”) que fou recollida per la càmera atenta de Manel Armengol i Le Monde calificà com le defie catalan (el desafiament català). Poc després a Sabadell, la policia pegava als nens en una manifestació detonant de la vaga general de tota la ciutat, i a Vitoria morien sis persones sota el foc de la policia: una carnisseria (segons la opinió de Fraga, “lo ocurrido en Vitoria; y que se intentó también en Sabadell [fue] una ocupación de la ciudad como la de Petorgrado en 1917.”)
Són, en fi, mostres de com mantenir pres a un periodista per la més que hipotètica relació amb ETA (després de l’indult reial sobre la condemna per l’article, que el deixava en llibertat provisional de nou) no es podia continuar mantenint en aquella primavera en que Arias s’estava guanyant a pols les paraules que un altre personatge del moment, no pas més democràtic, llavors, però sí més astut li dedicà en una revista nordamericana: “desastre sense pal·liatius”. Així doncs, la mobilització ciutadana en favor seu (i de la resta de presos polítics), consistent en redacció de cartes, recollida de signatures i converses de passadís de tota mena, donà el seus fruits quan la Jurisdicció militar s’inhibí traspassant el cas al TOP, jutjat madrileny de sinistre actuació però un xic més considerat que l’anterior. Es va fixar una fiança de 25.000 pessetes i Huertas va aconseguir finalment la llibertat provisional el 13 d’abril.

El fet que a ulls de la opinió pública la jurisdicció militar estigués completament fora de lloc per actes comesos per civils (i més encara per casos relacionats amb la llibertat d’expressió) no va impedir, però, que el 1979 la pel·lícula El crimen de Cuenca, que narrava la història d’un confessió errònia aconseguida amb tortures de la Guàrdia Civil, a finals del segle XIX, de Pilar Miró, fos prohibida durant un any i mig, i la seva autora estigués pendent de ser jutjada per un Tribunal Militar. Finalment, (1980!) el cas va ser arxivat (“sobreseido”) i la película fou un èxit de taquilla.

Amb aquestes ratlles no he pretès explicar res de nou, només participar modestament d’aquest entranyable homenatge que aquells que el conegueren i lluitaren colze a colze amb ell li van dedicar el 25 d’abril de 2007, l’aniversari d’una revolució amb olor a clavells florits.

HUERTAS CLAVERIA Y POBLENOU

Lluís Estrada

Per poder parlar d’en Josep Mª Huertas Claveria a partir de la relació que he tingut amb ell, crec que abans cal parlar de la barriada del Poblenou, del desenvolupament urbanístic de la zona i de la xarxa de relacions socials que en ella han existit i, a partir d’aquí crec podren entendre millor el paper que ell va jugar dins d’aquest tramat de persones i institucions que intervenen en la vida de les persones.

A grans trets, en la dècada dels anys cinquanta aquest espai en que ara ens trobem eren camps de conrreu i un escampat de petits veïnats com el Ranxo Grande, la Riera d’Horta, la Mina, els Pagèsos, com també un escampat de fàbriques, algunes del ram de l’aigua, com Ca l’Illa, Sederies Pujol, Can Ponsa;com també d’altres rams com Carburos Metàlicos, Ferti, El Blau, el Vidre i, en l’espai inmediat a la platja, la gran factoria MACOSA i les vies del tren. Quelcom més propera a Sant Adrià existia la extensa barriada de barraques coneguda per les del Camp de la Bota. En acostarnos al nucli antic del Poblenou hi havia l’anomenada frontera integrada per la barriada del Júpiter i la França Xica, En direcció a muntanya teniem el carrer de Pere IV, via mes desnsificada de fàbriques, tallers i d’antigues vivendes d’obrers a l’entorn de les cotxeres dels tramvies i l’esglèsia del Sagrat Cor.

A l’altra banda del nucli antic del Poblenou, en direcció al centre de la ciutat, trobàvem un gran nombre de fàbriques i magatzems com Can Torras, Ford, Can Folch, Escofet i ei veïnats del voltant de la parròquia de Sant Francesc i del carrer del gasòmetre i, prop de la platja les barraques del Somorrostro.

En quan al nucli del Poblenou que tots coneixem, estava format per un aiguabarreig de fàbriques, tallers, petits comerços i vivendes. Molts dels seus habitants eren fills d’anteriors generacions d’inmigrants i al llarg dels anys també s’havia format una certa diversificació social, i així teniem una clase obrera de diversos oficis i categories professionals, com també una petita classe mitjana integrada pels propietaris de industries, comerços i, uns pocs professionals.

Així mateix i al llarg dels anys els seus habitants havien consolidad un teixit viu de relació social i de vida associativa, la qual malgrat el pas de la guerra civil i la represió de la dictadura, perdurà i mantinguè una important vida activa en la barriada. En aquest sentit cabria esmentar : cooperatives com Pau i Justicia, i l’ Artesana (La Flor de Maig havia estat eliminada); entitats recreativo – culturals com el Cassino, el Centre Moral, l’Ateneu Colon i Icària; constituien també importants nuclis aglutinadors d’inquietuts i vida social les Parròquies de Santa Maria, el Sagrat Cor, San Francesc i Sant Bernat Calvó. Existien també entitats esportives i penyes d’amics.
Fou precisament a través d’aquest texit humà i de vida associativa en el que Huertas Claveria es mogué dins de la barriada, participant com en una mena de simbiosi en la que les persones actives aporten i perceben sensibilitats, inquietuts, experiències i forgen projectes; pel que a mi refereix gràcies al contacte amb aquest tramat de relacions vaig conèixer al Josep Mª Huertas i resulta significatiu que les vies de coneixença foren dues : per una banda el coneixement arribà través d’un sastre que es deia Macià a casa del qual concorrrien moltes persones, inclús a vegades de forma més o menys semiclandestina per part d’aquells que es movien a favor de la llibertad i la democràcia; l’altre via de relació arribà a través d’amics també més o menys compromesos, que es reunien amb en Huertas en un grup de revisió de l’Accio Catòlica Obrera. En Josep Mª era un home en que es conjugaven una voluntat de compromís cristiá progressista i la d’una voluntat de lluita a favor de l’avenç social.

Però al mateix temps que en el nucli del Poblenou vivia la seva activitat, en tot aquest espai que ens envolta no es deturava la construcció de nous grups de vivendes i, era forta inmigració que aportava mà d’obra a les industries. En aquells moments sorgiren les barriades de la Maresma, El Sudoest del Besós, la Diagonal, la Cooperativa del Sagrat Cor, Cobasa, etc.; apareixia un nou suburbi en la ciutat i amb tot un regitzell de carències i manca de integració veïnal; mancaven escoles, mercats, espais de reunió, etc. Gràcies als esforços de determinats grups de veïns i de institucions de caràter religiós, es crean les escoles de la Cooperativa, la filial de l’institut Maragall, les parròquies de sant Paul i de San Pere Armengol, com també l’Escola de les monges del Sagrat Cor.

En aquells anys, la vida associativa es movia constrenyda dins d’uns termes que no topessin amb les formes establertes per la Dictadura; però també era cert que en el contexte de les associacions i en el de les relacions d’amistat es trobaven persones ideològicament inquietes i decididament favorables als plantejaments democràtics i progresistes, tan en l’ordre polític, com religiós i, entre aquestes persones també trobàvem a Huertas Claveria, i a través d’elles s’establia com una mena d’entesa que, de forma normal en uns casos i semiclandestina en d’altres, tenien lloc intercanvis d’opinions, experiències i noves amistats que, a més a més d’enriquir el bagatge humà ajudaven a aprofitar les escletges del Règimen per poder tirar endavant tot el que podia contribuir a un major bé de la societat.. En aquest sentit diria que la revista Quatre Cantons fou un exemple i per descomtat en Huertas també hi era.

En contraposició al contexte del nucli del Poblenou, en els nous grups de vivendes el buit associatiu era total i donava lloc a una mena de món d’extranys i de persones sense vies d’accés promoció humana. Davant d’aquesta realitat, algunes persones vinculades a les noves parròquies i, amb l’ajuda d’algunes assitents socials, moltes d’elles de Càrites, s’aconseguí que de mica en mica un reduït nombre persones es solidaritzessin i emprenguessin tot un seguit d’accions reivindicatives, i que inclús conectessin amb en Huertas com a periodista i establissin certes formes de complicitat professional.

Encara que existia una amistat entre en Huertas Claveria i jo, he de dir que la nostra relació no era la d’una comunicació freqüent, sinó que més aviat s’hauria de qualificar d’intercanvi d’oportunitats, d’informació i d’ajuda , en la qual ell mai escatimava esforç. De l’experiència d’aquesta relació puc dir que, jo havia descobert en ell una voluntat de coneixer a fons els barris i de donar a conèixer de forma objectiva a tothom el contingut social que en el seu interior es vivia; com també sabia descobrir en els arxius i hemeroteques noticies i documents d’aparença insignificant però que donaven molt de sí. Sempre que li havia demanat participar en alguna conferència o taula rodona sempre ho havia fet.

D’aquesta capacitat i voluntat didàctica sempre recordaré que, existint encara la dictadura, s’organitzà en el Poblenou un “un recorregut pel barri en “catalana”, pels que no han conegut la catalana aquest era un autobús que anava del Poblenou al Clot; donçs bé, es va organitzar una mena de tour en que es detenia en els llocs més significatius del barri, es baixava de l’autobús i es feia l’explicació atenyent al lloc; però el fet xocant resultava de que en aquella època tot acte públic, conferència o assemblea d’una entitat, sempre requeria el permís del Governador Civil i assistia un funcionari, un agent de la policia per assegurar que la reunió no conculqués res del disposat; i en aquest cas els policies anaven en cotxe al darrera dels autobusos de la catalana. Un lloc de comentàri fou la placeta Prim, coneguda com la dels Pescadors, en la qual el propi Huertas ens parlà del grup dels Icarians els quals que eren els seguidors del socialisme de Cabet i que per aquell indret havien establert una comunitat coneguda per la corderia i que alguns dels seus membres, anaren a Nordamèrica a meitats del segle XIX, a crear la comunitat icariana de Nuavoo.

Recentment, farà un parell d’anys, l’Arxiu Històric del Poblenou organitzà un recorregut literàri per la zona, en el qual també intervingué en Huertas i, en determinats punts que figuraven en els llibres es parava i es llegia el fragment i es feia un comentari. Aquest recorregut es féu amb llibertat i sense el cotxe de la policia al darrera.
Es evident que hi ha persones que es mouen per motius generosos i que acepten renunciar a interessos personals a favor d’altres persones. En el cas del Josep Mª Huertas no hi ha cap dupte de que era periodista per vocació, però en el seu interior bullia un afany de justicia a favor dels que patien el pes de l’opresió o de l’explotació, i per aixó també era crític amb els causants o amb els que s’inihibien; moltes de les coses publicades ho reflecteixen així, i acceptava amb tot despreniment participar en xerrades i conferències que poguessin ajudar a combatre l’abùlia social tan extesa. Detestà la doble moral en el procedir de persones vinculades al poder, denuncia que li comportà problemes, entre ells la presó, peró amb tot i aixó ell seguí fidel als seus principis. Fou persona oberta i dialogant i, si fou amic d’anticlericals, també fou amic i compartí amb sacerdots el sentit profund de l’Evangèli, obert a la justicia, a la solidaritat, a la comprensió i a la llibertat. … Reconèc que resulta agosarat etiquetar a una persona, tota classificació pot ser inadequada o mal interpretada, però malgrat tot m’atreveixo a consiedar a Josep Mº Huertas, com un home d’esquerres i crític amb el poder i, en aquest sentit entenc que ell mateix es defineix al final de l’article “Quan somniavem la Democracia”, que ell va escriure per la revista Icària a l’any 2005; feia referència a les vigilies de les eleccions del 1977.
” En aquells tres anys haviem passat de la clandestinitat a la democràcia i estàvem exultants. Alicia Gutierrez era de la Lliga Comunista Revolucionària,, un partit de caràter trotskista, i un dia que participavem en un pa amb vi i sucre a la Rambla i tothom semblava ple de joia, em va dir una frase profètica. – Mira-t’ho bé, Josep Maria, perquè d’aquestes alegries haurem de viure quan vinguin els temps de desencant, que vindran.- Alicia o i jo, desencantats o no, vivim d’aquella nova saba i continuarem andavant, com els altres i estic segur que creiem que ha valgut la pena”

Esta entrada fue publicada el Miércoles, 2 de Mayo de 2007 a las 19:01 en la categoría Conflictos sociales, General, IES "Barri Besòs", campañas, mundo escolar, vida cotidiana y personas. Puedes sindicarte a esta entrada mediante el siguiente hilo RSS 2.0. Puedes comentar o hacer trackback desde tu blog.  Envia por correo electronico